En aquesta ponència liderada per Marc López, hi participen Jose Antonio Donaire (PSC), Carles Puigemont (CIU) i Ignasi Llorente (ERC). Donaire comença distingint els polítics 2.o de la política 2.0. Un polític 2.0 ha de ser responsable del que diu i ha de passar d’un model de comunicació unidireccional a un model bidireccional. Han de tenir diu, un missatge personal diferent del partit mantenint amb aquest una certa concordança. Creu que la xarxa no serveix per a decidir i defensa la democràcia deliberativa davant de la participativa. L’efecte 2.0 vol dir “i si els ciutadans comencem a construir discursos fora de l’entorn polític?” ja que la societat és capaç de generar un nou discurs.

Carles Puigdemont diu que amb “cativistes” han volgut dialogar amb la societat i generar una eina al servei de la ciutadania, encara que recalca que això està per veure. El desafiament definitiu és saber si les eines 2.0 serviran per recuperar el prestigi de la política. D’aquí pocs anys assegura però, hi haurà una nova manera de participar, de dialogar i una nou instrument pels ciutadans per vigilar els seus representants polítics.

Ignasi Llorente declara que no creu que s’hagin d’utilitzar aquestes eines per recuperar el prestigi de la política i dels polítics sinó al contrari “els polítics hauran d’anar despullats davant de la ciutadania” i d’aquesta manera la ciutadania els podrà jutjar tal i com són. Els partits polítics, explicita, han d’evolucionar i adaptar-se als nous canvis, canviar la forma de comunicar, de recuperar, de recollir idees, de créixer políticament i intel·lectualment ja que no adaptar-se és desaparèixer.