El moderador, Toni Ibañez, inicia la sessió reflexionant entorn les xarxes socials. I és que, és ben cert, que estan a l’ordre del dia i són el nou espai públic emergent on s’exerceix la llibertat d’expressió i de reunió. També, fa referència a grups de facebook com exemple de ciberactivisme. Hi ha però, persones reticents que veuen perillar els seus interessos empresarials o el seu estatus socials. I per tant, els hi costa acceptar el protagonisme de les masses.” Els analògics repatanis són uns suïcidis romàntics” afirma. “Les velles estructures queden obsoletes, amb les xarxes socials la nostra autonomia personal creix.”

Lucia Calvo, dinamitzadora de les campanyes del CCCB, conjuga participació en el blogs. És a dir, és partícip de les eines 2.0. Teresa Fèrriz, és la directora de LletrA, un projecte de la UOC per la recerca de la llengua i la literatura catalana a la xarxa. I precisament, es tracta de la pàgina més visitada de la xarxa. A la taula, també hi es present la Conxa Rodà, coordinadora de projectes del Museu Picasso de Barcelona i, en l’actualitat, du a terme un projecte 2.0 molt interessant. Ressalta el canvi cultural que ha suposat la entrada de les noves tecnologies al món en general.

Lucia Calvo comenta que en el CCCB s’ha treballat molt en funció de l’activitat i les xarxes socials han anat variant en funció d’aquestes i que encara estan en fase experimental. Teresa Fèrriz, explica com el projecte LletrA va néixer a la Universitat i està dirigit a estudiants de Literatura Catalana. El seu paper és seleccionar els millors continguts que es generen, més que una funció únicament de publicitat. “Tractem d’enllaçar els contingut presencials  a una digitalització virtual.” Intentant adaptar-se a les noves eines s’han acostat a les xarxes socials. En aquestes han tractat de no ser referencials sinó que han posat en marxa allò que els mètodes tradicionals no els permetien. Conxa Rodà, discrepa amb el moderador, explicitant que no creu que “idiotes” són els que no estan a la xarxa. Diu que s’ha de respectar, que és una opció tan vàlida com qualsevol altra. Creu que tothom experimenta i aprèn cada dia amb el 2.0. Al museu Picasso sabien que volien fer una entrada integral a la xarxa però sostenible. “Un del reptes més clars era com enllaçar la part presencial amb la presencia virtual com també aprendre a definir de manera qualitativa les xarxes socials.” Incorporant al procés creatiu l’objectiu final del museu: implicació integral de tota la organització a les xarxes socials.

En definitiva, els ponents han fet més referència als processos que als resultats finals. La importància ha recaigut en com es construeixen les estratègies en l’entrada de les xarxes socials. Definint el camí ha seguir, fent que formi part integral i natural del tarannà quotidià. La web 2.o és un canal de comunicació més que conjuga noves fórmules d’obertura i coneixement al nostre entorn.